DOVE È LA LIBERTÀ?

el arte por colores. colores con K, de okupa y resiste.

Jo okupo. (09.juny.2014)

Em limito a adjuntar la meva carta de resposta a un company (molt estimat) que, dins d’un marc de debat polític, em plantejava certes crítiques a l’okupació. Adjunto, primerament, un resum d’estes crítiques, doncs, en cas contrari, la meva carta no s’entendrà.

Crítiques del citat company:

1. El moviment okupa manca de representativitat ciutadana (és a dir: la gent no ens vol). És preferible que la feina “pro habitatge digne” la facin partits, ONG, etc, que tenen representativitat i recolzament ciutadà. Per exemple, proposava que si hi haguès una votació (en condicions ideals) la gent votaria que no al fet d’okupar habitatges buits.

2. És un moviment essencialment violent (en tant que, en el marco social actual, pixar-te en la propietat privada és violència, és clar).

3. CSOA: passen pel davant d’altres associacions legals (igualment socials), que han de lidiar amb lloguers, problemes amb l’Ajuntament, i altres burocràcies similars.

4. El moviment okupa a Karcelona està molt relacionat amb la violència activista a les manifestacions.

5. Hi ha certa actitud de superioritat moral en certes actituds del moviment okupa.

6. El moviment okupa català no vol / critica / o fa fora la lluita independentista dels seus espais.

La meva carta de resposta:

logo

Crec, franca i rotundament, que estàs equivocat. I no només equivocat, sinó que planteges problemes on no els n’hi ha pas. Per exemple, parlaves de que si és veritat que “gent sense casa i cases sense gent” pot justificar certes coses (tot i que no veus amb bons ulls l’okupació), però que ja hi ha gent treballant esta problemàtica de forma legal i representativa. Val, això és així, és clar, i és genial. I per això també lluito dins del marc de la legalitat, militant al meu partit. Ara bé, totes estes coses representatives (totes estes polítiques de “pisos de bancs buits: o s’usen o lloguer social”, entre d’altres), tot i estar estupendes i meravelloses, són poques i són lentes. I, com deia, no hi veig l’exclusió amb el moviment okupa. L’okupa és un moviment on he militat anys, i ho segueixo fent amb orgull -tot i tenir-hi moltes i moltes diferencies i crítiques-, i ho faig sabent-me part d’un procés. És a dir: jo vull que el moviment okupa mori. No perquè sigui inútil o similars, sinó que vull que mori perquè, legalment, institucionalment (com ho vulguem dir), sigui impensable una problemàtica d’habitatge com l’actual.

Però és el moviment okupa el que cuida d’estes famílies al carrer mentre la lentitud burocràtica de partits pseudo representatius baralla i rasca motlles de justícia social, com canviar les polítiques d’habitatge. Perquè el problema és, i és ara. No demà, o passat: és ara. I aleshores, que la crítica (o una d’elles) al moviment okupa sigui la “falta de legitimitat ciutadana” em sembla ridícul, inclús fal·laç. Perquè esta ciutadania que ondeja esta crítica, és ciutadania que viu mitjanament bé, oi? No és ciutadania que dorm al carrer i menja de les brosses. No. Esta última ciutadania no és que es vegi representada en el moviment okupa (que, per altra banda, mai ha tingut ganes de representar a ningú), sinó que el veu necessari i urgent.

I com dic: des del moviment som conscients de la nostra futura mort, i lluitem per ella, eh? Vull dir: estos okupes que plantejaves de “okupo per vagància, okupo per drogar-me i okupo per no sé què”, no només són minoria, sinó que no són moviment okupa. Són paràsits, i prou. Però jo no parlo d’elles ni d’ells.

Per tant, una de les besants d’este moviment és humanitzar l’espera. I sabem que quedem com a dolentes, que quedem com a il·legals i que sembla que no representem a ningú, i que a sobre obrim CSOA sense problemes amb l’Ajuntament i la seva burocràcia avorrida de papers, etcètera. Però ens és igual. Bé, a mi m’és igual. Jo el que sé és que a una de les okupes on he viscut vivia amb set famílies, totes desnonades, totes arribades després de viure al carrer i d’altres precarietats enormes, i totes amb filles i fills menors de deu anys. Això és humanitat. No tot té cabuda dins del llenguatge polític de la representativitat.

Que, a més, esta comparativa entre un CSOA (com Can Vies) i un local d’associacions o botigues o el que sigui, però legal, també està una miqueta fora de context. Primer, perquè un CSOA mai, i per definició, té ànims de lucre. Mai. Tot és en bé d’un projecte social (de barri, feminista, del mateix CSOA, el que sigui: però social i col·laboratori i obert). Per definició. I els que no ho fan així, bé, no són CSOA, són un altra cosa. Per altra banda, com deia: associacions legals sense ànim de lucre, inclús socials, que obren locals legals i que tenen problemes amb Sanitat, amb qui sigui, econòmics inclús, per obrir el local. A veure: ni això és culpa dels CSOA, ni és excloent, com deia abans. És que no entenc la crítica. No és “passar-li a ningú pel davant”, és fer un treball necessari. Per tant, cony, millor sumar que restar. I de fet, okupes on jo he estat, em participat amb la Cooperativa Integral Catalana, la Fundació Arrels i la ONG Greenpeace, i sempre ha anat bé i ha sigut productiu. Per tant, tampoc veig el què en aquest tema. De fet, parlaves de les ONG com a organitzacions representatives, quan, de fet, no ho són. El que són és organitzacions no governamentals on gent (molta, gràcies a Merlí) i participa de forma activa, o amb ajut econòmic. Això no és representació (en tant que concepte polític democràtic), perquè ningú els ha votat; això (esta “representació” que els hi atorgaves) també la té el moviment okupa, com qualsevol altre moviment amb milers i milers d’integrants.

És més, en tant que la “representativitat” o l’aprovació ciutadana que el moviment okupa té… Bé, la PAH en té molta. Moltíssima. I la PAH ve d’on bé, i col·labora amb qui col·labora. És a dir: la PAH okupa, i okupa des de fa temps, i okupa amb nosaltres (amb el moviment okupa). I l’aprovació social la tenen més que generalitzada. Vull dir, que si el moviment okupa no la té, és perquè mai l’ha volgut tenir; perquè mai ha invertit ni temps ni diners (al contrari que, per exemple, la PAH) en cercar aquest recolzament social. De fet, això, sempre he cregut que era un dels grans problemes del moviment okupa, inclús de les seves grans mancances, però no perquè “necessitem, o no tinguem, recolzament ciutadà”, que sempre l’hem tingut, tot i que els diaris diguin que no i s’inventin opinions públiques, o el que faci falta. Sinó que ho veig una manca perquè el moviment okupa ha acabat sent un moviment sectari i que és mou únicament per cercles de confiança. (Òbviament ho entenc: hi ha una por perpètua a ser descoberta, però això no treu que un moviment sectari sigui, o s’acabi convertint, en un moviment vertical i tancat, sense renovació de membres.)

Més coses. Coincidim, és clar, en que okupar és un acte violent. Però mai he volgut, ni voldré, reduir l’okupació a la violència, eh? Que potser no em vaig explicar. Vull dir: la violència de l’okupa és violència de resposta: proba de solucionar-ne una de més gran, que ja existeix i que ataca, i no de crear-ne una de nova. Com a mínim en el fet d’okupar.

Per altra banda, tot i que és obvi que la crítica (crítiques) que em plantejaves cap a este moviment no em semblen correctes, jo també en tinc. I és curiós, perquè després d’okupar durant anys, està clar que jo l’és tinc des de dins del moviment. Que ni millor ni pitjor, perquè la visió DINS i la visió FORA es complementen i les dos són necessàries, però el curiós és que no coincidim en ninguna de les crítiques que fem a este moviment. Això és, mare meua, preocupant, com a mínim! És el que deia abans (una de les crítiques que jo ens faig): com collons pot ser que la gent, la gent que no ens coneix, ni té la “sort” de que li haguem okupat quelcom al mateix carrer, estigui tan fotudament desinformada del que fem i deixem de fer? Com pot ser? És ridícul. És anit-productiu. És carència absoluta. I no com: “em de netejar imatge”, que això ens la porta fluixa, sinó perquè si el que intentem fer és prestar ajut a gent que el necessita en aspectes que nosaltres tenim (habitatge, menjar, roba…), com pot ser que aquesta gent no sàpiguen que pot venir a demanar-la? És, com dic, ridícul, i acaba fent d’este moviment una secta elitista.

Mira, ara que dic “elitista”, recordo que tu també apuntaves una mica en este camí al parlar de la “superioritat moral” dels okupes, o de certes besants d’este moviment. Tens tota la raó (mal que me pese) de que la gent que es creu superior (per ser okupa, per ser punky, per ser violenta o per ser antisistema) hi és molt en aquest moviment. Uff, moltíssim. Però quan dic “moviment okupa” no els incloc. Són altra cosa: són el nostre càncer intern que em de solucionar. Vull dir: és una crítica real, un problema real, però encara crec que n’hi ha un altre de més profund, que és al que jo anava amb allò de “secta elitista”. L’okupa és un moviment, ara per ara, desconfiat, que, per entrar-hi (entrar-hi de veritat) has de conèixer gent que t’avali, has de portar anys “al rollo”, vull dir: has de tenir un nom dins el moviment. Això, per un moviment que pretén ajudar a gent de fora del moviment, és la mort. La mort i la incoherència més absoluta. També és un problema que parlem cada dia, com qui diu, i de resposta molt difícil, perquè aquesta desconfiança paranoica té una justificació molt clara (policia infiltrada dins de okupes, okupes que torben càmeres de vídeo a casa seva…). Però, de tota manera, crec que s’ha de trencar aquest sectarisme, o assumir d’una vegada que el moviment okupa, a Karcelona com a mínim, està morint.

Resumeixo, ja posades, les meves crítiques fonamentals i més bàsiques a este moviment. Primer (i ja explicada i repetida): sectarisme elitista. Després: incoherències, i moltes (amb tema drogues, amb tema neteja del cos i de la dieta, amb temes de masclisme i sexisme…). Tercer: l’ego. Aquest ego tan famós en l’esquerra que vol ser revolucionaria, i que em posa malalta. I l’última (fonamental, perquè n’hi ha moltes més), és entendre aquest moviment malament. Una okupa -espai alliberat amb habitatge- no és un “espai per a tothom”. Vull dir: un moviment on hi cap tot, és un moviment que, al final, no pot defensar res. És perd entre tanta amplitud (com PODEMOS, per exemple, què collons volen dir amb “no som ni de dretes ni d’esquerres”?) I no em refereixo a: aquí no entres perquè esta casa és nostra, que l’hem okupada nosaltres. Sinó a que hi ha certes actituds (les sexistes, per exemple) que haurien de ser inacceptables dins d’aquest moviment. S’haurien de fer fora, i prou. I això no passa, perquè “és okupa, és de totes i de tots”. El que és, és una cagada.

En quant a la relació “okupes i independentisme català”… Tens tota la raó. Primer: al moviment okupa hi ha molt, molt, estranger, i per tant, la nacionalitat (i independència catalana) els hi porta molt i molt fluixa. I segon: a la resta, a les catalanes i catalans d’este moviment, (la majoria, no totes, és clar), tenen pensaments anarquistes, que anul·len tota reflexió nacional, mentre en potencien d’altres. Jo sóc okupa i independentista, és a dir, que hi ha de tot, però tens raó en que la tendència majoritària és “no banderes, no lluita de llengües, no lluita cultural”. No seria un problema si simplement el moviment okupa “no opinés” sobre aquests temes (de fet, podria inclús ser un espai “alliberat de banderes” en tant que: hi cavem totes, o moltes); “lo chungo” és quan obstrueixen estos temes. Això s’ha de canviar, òbviament. Però bé, crec que este moviment té problemes molt més urgents a tractar, com el sectarisme, la seva relació amb les drogues (o la fama que té de tenir-la), les pròpies contradiccions internes (jo no he vist tant masclisme a Catalunya com dins d’okupes de Karcelona, per exemple)… Entre molts altres problemes, com et deia abans. Ho sé, ho sé: i no m’agrada, però com tot: s’ha de canviar des de dins.

Per acabar, dir que em sento trista de tenir estes converses, perquè veig que ho fem molt malament. No hi ha diàleg real entre les diverses faccions revolucionaries de Catalunya. No hi és. I em fa mal i em posa trista.

Tinc amics i amigues (moltes) que em diuen: Iris, tu creus que la gent és lluitadora perquè vius en una bombolla de gent lluitadora. I segur que, en certa part, tenen raó. Però els que estan fora de la meva bombolla “d’activistes okupes i anti capitalistes”, collons, també viuen en una bombolla! En la bombolla de no saber el que fem, ni com ni perquè ho fem, però creure que sí. Ja no parlo ni de tu ni de mi en concret, parlo generalitzant un fet preocupant. Totes les parts revolucionaries s’haurien d’unir o, com a mínim, establir diàleg. I repeteixo: és trist veure que no passa.

Advertisements

One comment on “Jo okupo. (09.juny.2014)

  1. Pilar
    Junio 12, 2014

    Al moviment okupa passa com ha passat sempre a tos els grups que iniciant canvis. Els que no estan dins confonen la idea i de vegades inclús es fan la idea contraria. Quant es van iniciar els moviments feministes, parlo d’España no d’altres llocs que no conec, havia dones que estaven convençudes de que si s’havien divorciats ja eren feministes i homes que anaven de feministes per “lligar”. Al moviment Hippy alguns s’apuntaven perquè imaginaven “allà follem segur” o consideraven que si fumaven porros ja estaven al grup. Tots els grups de persones tenen gent convençuda i “fantasmes”. De vegades es produeix el miracle i algun fantasma acaba adonant-se de quina és la ideologia real i l’accepta, la fa seva i la defensa i divulga amb entusiasme. D’altres acaben marxen solets quan veuen que no son feministes, no follen més i no tenen res a veure amb el grup al que intenten pertànyer. Cal donar oportunitats. Observar. Informar. Incloure. I quan no és possible, directament, excloure els intrusos i oportunistes. Això també val pels partits polítics de qualsevol ideologia, també ells tenen fantasmes, molts i molts fantasmes. L’important és no perdre l’esperança. Saber que el món sempre avança perquè unes quantes persones estiren d’ell, donant la cara i de vegades la vida. Tota lluita és productiva sempre i la societat sempre avança més ràpid que les lleis, es a dir, que els conservadors que fan les lleis i que volen que tot segueixi igual perquè és això el que els beneficia. Ànim als moviments OKUPA, FEMINISTA, SOCIAL, i, com molt bé dius, que la seva vida sigui curta perquè deixin de ser necessaris. En una societat justa, valenta, tolerant, LLIURE… no serà necessària cap lluita i els éssers humans es podran dedicar a això, ser éssers humans on l’amor i el creixement espiritual sigui l’objectiu comú.
    Un petó gran.

Respondi

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Ŝanĝi )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Ŝanĝi )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Ŝanĝi )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Ŝanĝi )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Junio 10, 2014 by in el meu diari de tapa marró, politikeo marrón and tagged , , , , .
%d bloggers like this: