DOVE È LA LIBERTÀ?

el arte por colores. colores con K, de okupa y resiste.

4.juny.2014

esteladaFa un parell de setmanes -potser ni això- m’he penjat l’Estelada al balcó. De fet, també la tinc a l’habitació, però molt més petitona. I amics, amigues, em pregunten: hòstia Iris, com és que t’has penjat l’Estelada? La meva resposta és, gairebé sempre, un acudit per sortir del pas i canviar de tema (estic bastant segura de que la major part de la gent que m’ho pregunta no sent cap tipus d’interès real per la resposta). La part difícil, doncs, és quan la pregunta me la faig jo mateixa: per què l’Estelada, Iris; per què ara?

Mai he sigut independentista. Tampoc he defensat mai la idea contraria, simplement -com ara, en certa part- ho veia com un espectacle polític lamentable. El que temia, i que la CIU d’Artur Mas m’ha confirmat, és veure prostituït un sentiment d’unió popular, el catalanisme o la catalanitat. Veure’l prostituït en tant que campanya, en tant que polítiques falses en cerca d’una distracció ciutadana. Però el pitjor -també confirmat a hores d’ara- era pensar: fins a quin punt les catalanes permetrem certes coses a CIU en post d’una futura independència on ho “podrem canviar tot”? És a dir: la Catalunya d’Artur Mas s’ha convertit en una vergonya. El Govern català és un dels més corruptes a nivell Europeu, és un dels Governs amb més casos de policies imputades per violència contra ciutadanes; és un Govern amb capacitat de marcar l’agenda informativa. Un Govern on la seva policia (Gosses de Quadra) té entrenament militar. Un Govern pro-Israel i pro-UE (Unió Europea), fins al punt de veure a Mas, o a Jonqueres, fent declaracions on, amb to positiu, qualificaven la futura Catalunya independent com un lloc on complirem, “més i millor que a España” els mandats de la UE. Però tot això queda opac, amagat sota la bandera independentista que ondeja CIU (des de no fa tant, per altra banda).

Això, suma’t a la bruta manera de “vendre” l’independentisme, és el que em feia no ser-ho, el que em tirava cap endarrere. I quan dic “vendre”, em refereixo a les estratègies mediatico-polítiques que es fan servir. Jo no vull aquest independentisme de postal, aquest independentisme de confrontació directa amb España (quan uso España vull dir el Govern Español). Allò de: España ens roba, España ens treu la llengua, España dolenta, dolentota. Això és tan fals com fastigós. España ens roba, igual que les elits catalanes (ves que no em doni per afirmar que les elits catalanes ens roben encara més!). És a dir: un independentisme per “marcar la diferencia” és un independentisme entès en el pitjor de les seves variants. Crec; perquè “marcar la diferencia” està molt lluny de voler dir “exaltar la originalitat”.

Aleshores -em dic, després de pensar tot això-, per què l’Estelada al balcó, Iris; i per què ara?

He escoltat arguments pro-independència per parar un tren. De l’estil de: si som menys (a nivell de població) serà més fàcil un canvi, o; així la llengua deixarà de patir. I un llarg etcètera. I sobre tot, l’argument que més escolto (o que més entreveig dins dels altres): perquè som un poble que vol deixar de sentir-se humiliat.

Tot això em convenç (especialment a la meva part patriòtica i sentimentalment catalana), però ni són definitius ni són suficient. La resposta a la pregunta que em ve perseguint des de que l’Estalada presideix el barrots del meu balcó, és, a grans trets: estratègia política i conseqüència històrica. Provo d’explicar-me.

És obvi, com deia abans, que a quantes menys siguem més fàcil resultarà posar-nos d’acord, i és aquí on hi veig la estratègia política que, de ser ben emprada, podria, inclús, fer política de debò. (Manca dir que això, aquest “ben emprada”, exclou la independència-CIU; l’exclou radicalment.) Per tant, la propaganda pro-independència que s’hauria de fer ara mateix a Catalunya, hauria d’anar enfocada -al meu entendre- a una post-independència. És a dir: què volem?, quina Catalunya volem?, democràtica?, socialista? I, sobre tot, en aquest procés, instal·lar (des de baix cap amunt) unes costums radicalment democràtiques (referèndums, consultes, participació ciutadana als plens municipals, etcètera); així, crec, quan Catalunya sigui un país propi (o els Països Catalans, però això ja és una altra discussió), ja tindrem certs matisos de poble educat i actiu. Això és l’estratègia de la que parlo: no només pensar en el què volem després, sinó afiançar aquest “després” ja en el procés mateix d’aconseguir la sobirania.

Per altra banda, per què una conseqüència històrica? Catalunya ha sigut, és i desitgem que ho segueixi sent, un poble combatiu: un poble anti-estatal, un poble amb molta lluita (i de la bona!) a les espatlles. I no crec que ninguna catalana negui aquestes afirmacions. És per això que hi veig, en la independència, una manera digna d’usar la nostra historia per construir una societat igualitària.

Som cultura catalana. És a dir: compartim, entre nosaltres, una certa visió del món, de la política, del comerç i de la llengua, una visió cultural concreta i una història que tant ens ofega com ens fa avançar; per tant, ja que tenim aquest lligam, què millor que emprar-lo per arribar a un socialisme real, en lloc de perdre temps i esforços intentant fer-lo encaixar amb un altra cultura com l’española? (I no ho dic amb to pejoratiu, ni millor ni pitjor, però la història és diferent.)

Amb això que dic, no vull caure en aquell “entre nosaltres” del que parlava López Petit. Vull dir: quan parlo de les catalanes i dels catalans faig referencia, exclusivament, a tota aquella persona que estima Catalunya en totes les seves variants. I les variants que no fan goig… Parlo de la gent que les vol canviar! No parlo de Mas, ni de Jonqueres; ni de Millet ni de Pujol. En canvi, sí parlo de tota immigrat que arriba aquí com jo algun dia arribaré a sa terra: amb ganes d’estimar-la, entendre-la, cuidar-la i compartir-la. Català és qui cuida Catalunya, i l’estima. I ningú més.

Per altra banda, quan parlo d’”estratègia política” (en tant que manera d’entendre la independència), ho empro en tant que mitjà. Perquè no hi veig el sentit en lluitar i lluir una independència com a simple finalitat. I en tant que mitjà, aleshores, és revocable. Vull dir que, encara ara -i tot i fer-me gran!-, persegueixo aquella idea d’un món utòpic, on les fronteres siguin quelcom gairebé ridícul de nombrar. Però si allò que ja deia Bakunin (el canvi comença per una mateixa) és veritat -i m’ho crec-, és una conseqüència lògica, oi? El primer canvi sóc jo; després el meu entorn, la meva cultura, el meu poble més afí i proper; i després, per suposat, anar expandint. Anar trobant-nos amb altres pobles resultats del mateix procés.

I tant de bó arribi este dia, doncs!

Advertisements

One comment on “4.juny.2014

  1. Pilar
    Junio 5, 2014

    Molt bona reflexió. Els canvis sempre s’inicien en una mateixa. es segueix al teu entorn proper i cal que continuïn expandint-se.

Respondi

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Ŝanĝi )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Ŝanĝi )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Ŝanĝi )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Ŝanĝi )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Junio 4, 2014 by in el meu diari de tapa marró, politikeo marrón and tagged , , , , , , , .
%d bloggers like this: